Que se’n vagin els estranys

5 02 2009

: Dolors Garcia i Cornellà, 2001

El llibre parla sobre una colla d’amics i les coses que els passen.

La Cristina deixa el protagonista, en Joan, perquè li agrada en Gerard, del qual no diuen el nom. En Pep té un accident de cotxe i han d’enguixar la cama. En Gerard té un accident amb la moto i es mor.

Tota la colla va a l’enterrament . Van passant els dies i ningú s’atreveix a parlar-ne  perquè parlar-ne els feia mal.

Per superar-ho es van tots d’excursió a la neu. Això fa que es trenqui una mica la sensació que els va deixar la sensació de la mort d’en Ferran.

En Joan torna a enamorar-se de la Cristina i li demana de tornar-ho a intentar i ella accepta. Torna a ser feliç i tots es senten un altre cop bé i units.

 

Valoració

L’autora explica com se sent una colla d’amics quan un d’ells es mor. Però em sembla que no transmet cap emoció al explicar-ho. El llibre m’ha semblat avorrit i no fa que tinguis un interès constant en llegir-lo i saber el final. Són històries molt típiques sense cap mena de gràcia. Els adolescents ens passen més coses a part de morir-nos i enamorar-se .

 

Anuncis




K.L. Reich

2 02 2009

Vaig rescatar aquesta lectura el curs passat, perquè és obligatòria a l’assignatura de literatura catalana a batxillerat. La fascinació dels alumnes m’ha fet aprofundir en la literatura concentracionària i ara em fa recomanar-vos-en algunes obres. La literatura serveix per apropar-nos a vivències, sentiments, emocions allò que els teòrics anomenen microhistòria i crec, sincerament, que tothom en algun moment de la seva vida ha de tenir el temps per aproximar-se a la microhistòria de l’holocaust.

Joaquim Amat-Piniella entra a Mauthausen el 27 de gener de 1941 després del periple de l’exili forçat com a republicà que visqueren milers de republicans —catalans i espanyols— com els seus companys de viatge Pere Vives i Clavé, Josep Arnal, César Orquín, Casimir Climent, Josep Bailina i Francesc Boix. Amat-Piniella se serveix de la pròpia experiència i la dels seus companys per bastir, amb una capacitat de síntesi extraordinària, tot l’univers concentracionari en el paradigma de K. L. Reich. Llegir-lo ret homenatge als més de 5.000 catalans deportats als camps d’extermini nazis abans i després de la desídia i menyspreu del govern i la població franceses.

Si voleu trobar la filosofia que ajuda a Amat-Piniella a extrapolar el conjunt d’elements del sistema concentracionari nazi haureu de llegir Primo Levi; la categorització dels personatges i fenòmens que en formen part des de l’òptica jueva no practicant és colpidora i ajuda a entendre’n les conseqüències humanes, iniciada a Si això és un home, desenvolupada a La treva i formulada a Els enfonsats i els salvats.

Des de la mateixa òptica, però hongaresa, el premi nobel Imre Kertész a Sense destí ens presenta el mateix focalitzant-ho en les desventures d’un personatge.

Ja per acabar és interessant veure’n la perspectiva femenina, poc treballada i essencial, en la mirada de Liana Millu, en forma de contes tots ells paradigmes de l’efectivitat de la liquidació física i intel·lectual de l’individu, en aquest cas femení.





Decameró

2 02 2009

Sovint fa mandra llegir-se els clàssics, sobretot perquè l’ensenyament literari nefast que hem rebut no ens ha format per gaudir-ne. Edicions 3 i 4 ens pot ajudar molt a solucionar el problema. Fa unes edicions didàctiques molt ben resoltes: la introducció justa, la traducció molt escaient, propostes didàctiques molt encertades i un vocabulari esplèndid al final de les obres. En aquest cas, el Decameró, ens fa una selecció molt representativa que ens va fent boca per, algun dia, ser agosarat i llegir-se’l sencer. Si es donés aquest cas, aleshores recomano l’edició de 62, que l’ha traduïda en Francesc Vallverdú i està en edició de butxaca.





Ferran Torrent

2 02 2009

Societat limitada: la Vida privada de València al segle XXI, la novel·la realista dels nostres temps amb la fina ironia del sempre resolutiu Ferran Torrent. Espècies protegides: embolica que fa fort, la fauna autòctona, i no tan autòctona, represa amb una acidesa que l’acosta a l’absurd; el més terrible és que és una aproximació a l’absurd quotidià. Judici final: la xarxa dels clubs de futbol, la política, i la més pura corrupció nodrida del poder, l’ambició i de la manca de qualsevol tipus d’escrúpol ara atrapa la criminalitat bastida de l’evolució del terrorisme cap a agències de mercenaris. L’odi i la rancúnia fan que el mestre del gènere policíac de la nostrada literatura elabori un producte explosiu. No cal que els llegiu tots. A mi el gènere policíac no m’entusiasma i Judici final me l’he polit en menys d’un mes. A més sempre està bé incorporar una altra llengua al currículum, perquè estan escrites en valencià, no?…





País íntim

2 02 2009

Vaig descobrir la Maria Barbal a l’institut, era la meva professora de llengua a 2n de BUP.

Ens va fer aprendre els pronoms febles amb caramels i em va recomanar que llegís Mirall trencat de la Mercè Rodoreda. Em va obrir un món: la literatura.

Més tard, vaig saber que era escriptora i vaig llegir el seu primer llibre Pedra de Tartera. La seva veu dolça i pausada, la seva calma, la tranquil·litat i el so de les seves paraules, tan seves, m’arribaven a través de la lectura; em va corprendre.

Després van venir Càmfora, Ulleres de sol i Carrer Bolívia.

Ara m’ha arribat País íntim. La contundència de les veus del Pallars m’ha tornat a seduir. He tornat a sentir el timbre de l’autora que, entre mitges veritats, ens explica l’eterna dificultat de la relació mare-filla. A través del record assistim a la història del nostre país des de la immediata postguerra fins a l’actualitat viscuda des de la intimitat, sentida des d’un país íntim. La Rita intentarà penetrar al país íntim de la seva mare des de la incomprensió i, sense adonar-se’n, anirà construint el seu propi espai interior: el seu país íntim.

Espero que us agradi.





El silenci dels arbres

2 02 2009

Els manuals ens diuen que la vertadera literatura contemporània comença amb la novel·la psicològica. La complicitat del lector esdevé capdal per copsar l’essència de les narracions. Eduard Màrquez ens demana que anem teixint els pedaços de la història d’un concert molt especial. En una ciutat assetjada per les misèries d’una guerra, un violinista torna per actuar-hi i es retroba com a persona. La seva estada anirà teixint una teranyina de personatges i situacions paradigmàtics de sensacions, pensaments i estats vitals relatats d’un pòsit poètic que no et deixa indiferent.





Calders

2 02 2009

Com m’agrada Calders. Us recomano, doncs, aquest parell de llibres. Pere Calders va encetar tot un món narratiu impregnat de Kafka, Poe i Pirandello que, amb un segell propi proper a la genialitat, va sorprendre els lectors la nostrada literatura òrfena de fantasia, fins aleshores. Relats com La consciència, visitadora social, Els catalans pel món, Història natural o Un crim, en poden ser una bona selecció.

Si llegiu el conte que dóna títol al recull Invasió subtil ja haureu fet un tastet de la narrativa de Calders: la visió surrealista de la vida amb el pessimisme hilarant que tant el caracteritza. Si encara no l’heu descobert, ja trigueu; i si ja és conegut, és bo de tant en tant retrobar-lo.

I, la veritat és que amb els temps que corren posar una mica de Calders a les nostres vides sempre va bé