Moby Dick, de Herman Melville

13 02 2014

Moby Dick

Herman Melville

Resum:

El llibre Tracta sobre Ismael, un jove procedent de les terres de l’interior que volia provar sort al mar, per això es va dirigir al port de New Berford, Massachusetts, per poder anar a la caça de balenes. No li agradava viatjar com a passatger sinó com a tripulant.

Va aconseguir treball en un vaixell i un matí després d’haver salpat, el capità Acab va sortir a coberta i tots van poder veure l’absència de la seva cama, que va ser tallada per culpa de la balena blanca Moby Dick. Acab va clavar una moneda d’ or al màstil i va prometre que qui matés Moby Dick se l’emportaria.

Acab tenia una obsessió: caçar Moby Dick, però també caçar com més balenes millor perquè així cada vegada estaria més a prop de la balena blanca. Moby Dick era temut per tots els mariners, menys per Acab.

Acab anava preguntant a tots els vaixells que veia, per Moby Dick. Alguns vaixells l’havien intentat caçar, però no van poder. Moltes vegades quan estaven caçant balenes, Moby Dick apareixia i no els deixava pescar.

Un dia, van donar l’alarma perquè van veure una cosa semblant a una balena blanca, però realment era un pop gegant. Els baleners preferien enfrontar-se a les balenes que a un pop gegant.

Un dia van patir un tifó, però van poder sobreviure a ell.

Es van trobar un gran vaixell, el Rachel. Acab li va preguntar si havien vist la balena blanca, li van respondre que si, i el capità es va emocionar. El capità de l’altre vaixell li va explicar a Acab el lloc on se l’ahvia trobat i Acab va anar directe a la caça de Moby Dick.
En passar alguns dies després de la trobada amb el Rachel, van veure per fi a Moby Dick. Van intentar caçar-la tres vegades i a la tercera, Acab estava segur que l’aconseguiría caçar. De sobte van començar a arribar taurons, era una mala notícia, en hores de gran lluita entre els baleners i Moby Dick. Acab volia desesperadament acabar amb la gran balena blanca, per això va pujar al seu llom. No deixava de clavar-li arpons, però Acab no va poder amb ell i va morir. El vaixell es va enfonsar per culpa de Moby dick. Tots  els tripulants van morir, menys Ismael que dies més tard fou rescatat per un vaixell.

Valoració:

El tema del llibre es molt interessant peró el llibre es fa molt llarg i pesat.

Anuncis




OLIVER TWIST

9 02 2014

L’Oliver Twist es un nen orfe de pare i mare, que viu a un asil d’infants a prop de la ciutat de Londres. Es un nen pàl·lid, baixet i pobre, però de cor noble i molt bona persona com descriu el narrador del llibre, a la historia té aproximadament uns  12 anys . Els amos de l’asil on viu no el tracten gaire be, i passa molta gana, i el tracten com si fos un nen problemàtic, al final un dia el regalen a un enterrador que es diu Sowerberry, esta treballant allà encara que rep molts mals tractes, el piquen, i passa gana, a mes no li cau be als seus amos que el fan treballar com un esclau, un dia el fan fora de la casa per picar-se amb un company que treballava amb ell, i decideix anar a Londres. Quan arriba a Londres, esta sol, sense ningú, i es troba a un nen que es diu Jack Dawkins, encara que tothom li diu Pillastre. En Pillastre el porta davant del seu amo, un vell jueu que es diu Fagin, que ha format una banda de nens que roben per a ell, en Fagin l’enreda i el posa a robar pels carrerons de Londres. A la banda d’en Fagin hi ha una noia que es diu Nancy, que es prostituta, que ajuda a l’Oliver, encara que ho fa sense que el seu novio se n’adoni, perquè la maltracta, el noi es diu Strike.

Un dia robant per en Fagin, es troben a un home vell i ric que es diu Brownlow, al que li volen robar la cartera en un dels carrerons on ells estan normalment, li agafen, però al final atrapen a l’Oliver i el porten a la comissaria. Allà l’home al que li volia robar la cartera, es compadeix d’ell i l’adopta com a fill adoptiu. L’home el cuida be, no el maltracta ni el pica, li dona tot el que pot i s’estimen molt. Però en Fagin se n’adona de que l’Oliver esta a la casa del senyor Brownlow i un dia que esta portant uns llibres a casa d’un amic del seu pare adoptiu, en Sikes i la seva novia, la Nancy, el rapten i el porten amb en Fagin de nou, el senyor Brownlow denuncia la desaparició, però el senyor de l’hospici on l’Oliver vivia de petit li explica mentides, que fan que el senyor Brownlow, no vulgui saber res mes de l’Oliver. Els lladres volen robar a una casa i que atrapin a l’Oliver, però en comptes d’això, els amos de la casa disparen a l’Oliver, i el deixen abandonat. Llavors els amos de la casa la senyora Maylie i la seva filla adoptiva Rose, el curen, i li demanen a l’Oliver que els hi expliqui la seva historia, queden tan commoguts que l’adopten i se’n van a viure al camp.

L’Oliver vol aclarir les coses amb el senyor Brownlow, però no pot perquè esta a les ameriques, mentrestant en Fagin, fa negocis amb un tal Monks, que esta molt interessat en que l’Oliver sigui un lladre, perquè es el seu germà, i vol cobrar una herència que li pertanyeria si l’Oliver estigues mort. La Nancy ho sap i li diu a la Rose, la filla de la senyora Maylie. Llavors intenten tornar a contactar amb el senyor Brownlow, que ja ha tornat de les ameriques, i esta disposat a ajudar a l’Oliver en el que faci falta.

En Fagin comença a sospitar de la Nancy, i envia a un espia a que la vigili, i la enganxen passant informació, i quan torna a casa seva en Sikes la mata a cops de bastó.

Al final del llibre, la colla d’en Fagin es capturada i porten al cap a la presó, a en Sikes l’avisen del que ha passat i quan intenta fugir, s’entrebanca amb una corda, i es mor escanyat amb una soga al coll. En monks també es detingut però el teixen lliure i acava morin en un dels seus negocis clandestins, i l’Oliver, es queda amb el senyor Brownlow i viuen feliços com pare i fill.

Aquest llibre m’ha agradat força, perquè es molt entretingut, i mai havia tingut la ocasió de llegir-me’l fins ara. Li recomanaria a algu que tingui temps per llegir-lo amb calma, i que li agradin les novel·les històriques i una mica dramàtiques.





La tragèdia del Korosko

6 02 2014

El llibre va sobre uns turistes que viatgen per l’Àfrica, i m’entres estaven fent una “expedició” un grup de beduïns els van segrestar.

Però abans de segrestar-los, van poder amagar les dones que hi havien en el seu grup, aixís sabrien que no les podrien violar.

Cada vegada passaven més els dies i ningú els rescatava, fins que van començar a intentar suïcidares, però m’entres anaven al seu campament un grup de l’altre banda del riu Nil, els van salvar, eren els Sarras. Desprès d’una gran lluita els bandits es van retirar i els Sarras van salvar als turistes.

Opinió:

El llibre sincerament no m’ha acabat de convèncer molt, ja que hi havien moltes parts avorrides, però acció no li ha faltat.

recomanaria aquest llibre, doncs a ningú, ja que podrien agafar-ne un de millor.

 

Pere Font Martínez. 4D





4 02 2014

EL REM DE

TRENTA-QUATRE

Joaquim Ruyra explica, mitjançant el llibre, la travessa per les costes catalanes de l’època (s IXI-X), que va fer la tripulació de la barca de cabotatge “Santa Rita”. La història la narra Marianna Saura, filla del patró del vaixell, el qual esposa i filles havien mort.

La filla, encara no adolescent, li demana el seu pare per anar amb ell i la tripulació en un viatge des de Roses cap a Blanes, terra natal de tots el mariners i dels Saura. Tot i la oposició del pare, Marianna el convens per acompanyar-los. El que ella no sap és la dificultat i els perills que té una noia de a penes 10 anys viatjar per mar.

Durant el viatge, la noia va coneixent la tripulació i descobreix com son realment. Fins i tot, fa retrats dels mariners.

El títol de la obra és degut als rems de la barca que medeixen trenta-quatre pams.

 

Opinió personal

Trobo que aquest llibre té un vocabulari molt viu i a vegades costa d’entendre, ja que és del s.XIX. Hi abunden les descripcions; l’autor intenta explicar cada detall meticulosament emprant molts adjectius i et fa sentir com si estiguessis dintre la història. Tot i això, personalment, el llibre no m’ha agradat gaire, m’ha faltat més aventura i emoció.

Recomanaria el llibre a la gent que li agradi llegir, per suposat, i que li apassioni les novel·les sobre la mar.

 

Marçal Rodriguez

4 ESO D





Història d’un cavall

3 02 2014

Autor:

Lleó Tolstoi

Tolstoi està considerat un dels màxims representats del Realisme rus:

El Realisme rus va ser un corrent literari del s. XIX que intentava plasmar en la literatura com és la vida i la realitat. Les característiques principals són el detallisme en les descripcions, l’ús de frases llargues i molts d’adjectius, utilitza el registre adequat depenent del personatge i predomina la versemblança i la objectivitat. El gènere predominant és la novel·la.

En aquesta novel·la el protagonista és un cavall i per tant no es del tot real perquè els animals no parlen, però podem dir que segueix l’estil del realisme perquè escriu la realitat del cavall, els sentiments i les actituds humanes. A més també veiem el comportament humà a traves de l’amo del cavall.

Resum del llibre:

El llibre tracta de la vida d’un vell cavall i la seva visió particular del món dels homes. Un cavall diferent als altres, de bona descendència però amb un defecte; la pell pigada, una petita diferència que el fa ser víctima de moltes bromes, especialment entre els humans. Els seus dies es resumeixen en anar a pasturar amb l’amo i la resta d’animals mentre intenta esquivar les burles i bromes pesades dels poltres més joves. Un dia el Pigat (així l’anomenen) els hi explica a tots els cavalls la seva interessant vida i la història de com havia anat a parar a allà. Els comenta la gran quantitat d’amos que havia tingut i la duresa d’ells, també que l’època més feliç de la seva vida havia sigut a mans del príncep, l’únic capaç de apreciar-lo valorant la seva rapidesa en les curses i sense fixar-se en el seu físic. Va passant el temps, fent una vida tranquil·la i sense relacionar-se amb gaire ningú, fins que un veterinari detecta que està malalt i molt dèbil. L’amo, en veure que ja no li servirà per res, decideix sacrificar-lo. El Pigat, en veure venir l’home de l’escorxador pensa que el volen curar, i fins que no veu la sang que raja del seu cos, no acaba de confirmar la maldat dels humans.

Valoració:

M’ha agradat molt et fa posar a la pell del cavall. A més, fa reflexionar i pensar que els animals també tenen sentiments i se’ls ha de tractar com a éssers vius. És molt interessant la manera com l’autor combina i estableix un paral·lelisme entre dos mons, el dels homes i el del vell cavall. El que més m’ha agradat és que critica la discriminació i les injustícies que es cometen pel simple fet de ser diferent a tothom.





L’escanyapobres

3 02 2014

AUTOR:

Narcís Oller.

RESUM:

A un poble anomenat Platbell  hi vivia l’Oleguer un noi que tenia muntat un magatzem. La gent del poble no sabia res d’ell ja que era foraster, ningú es comunicava amb ell excepte el notari Xirinac. Aquest noi tenia una obsessió amb els diners.

Al cap de dos anys al poble va començar a passar el tren. Un dia quan va entrar al magatzem algú va cridar per el pany de la porta: “Escanyapobres”. Aquestes paraules li va recordar vells temps, un crit de venjança.

Va decidir marxar a una altre vila i així ho va fer va anar a la Coma.

Allà va trobar una família de masovers que el van tractar com un més de la família i el van allotjar a casa seva, el pare es deia Pere de les Borges. Es va enamorar de la filla masovera i allà va començar a pensar si estimar valia la pena o no, compartir bons moments amb la gent del mas fins que un dia va començar a pensar que li robaven els diners, en aquell moment es va tornar desconfiat fins al punt que va tancar la porta amb clau i per aconseguir més diners va vendre un cavall molt apreciat del mas per un de més barat i així aconseguir més fortuna, però amb aquesta reacció va aconseguir que els masovers s’enfadessin i tingues que marxar.

L’Oleguer va tornar a Pratbell on va llogar el castell de el notari que havia heretat. Quan va rebre la notícia de la mort del Sr. Xirinac, el notari, li va demanar a la seva vídua que es cases amb ell. El noi i la Tuisa van començar a sortir junts per interessos.

Al cap de deu mesos es van casar i tots dos coincidien en la obsessió dels diners.

En el pobre es va construir una mina on va donar treball a molta gent que estava apunt de marxar a viure a Barcelona.

Els dos cada nit contaven els diners i els amagaven per separat. Una nit l’Escanyapobres li va dir que si algun dia el segrestaven no pagués cap rescat.

El major capitalista de l’empresa va decidir marxar sense avisar i van tancar la mina.

Durant un viatge de l’Oleguer a la coma, el va segrestar l’Eloi el geperut del poble. La seva dona en adonar-se lo del seu marit va decidir complir al peu de la lletra l’orde de no pagar el rescat.

Al cap de poc temps es va trobar el seu cos, el de l’escanyapobres, a la mina abandonada.

OPINIÓ PERSONAL:

El llibre no m’ha desagradat però hi han hagut algunes coses que m’han costat entendre i per aquest motiu se’m ha fer una mica pesat. Però en general la història està bé.

 

Alba Vilanova 4B





ALICIA EN TERRA DE MERAVELLES

2 02 2014

L’Alicia era una simple nena amb la mentalitat corresponent a la seva edat. Un dia estava al riu amb la seva germana, la qual llegia un llibre molt avorrit per l’Alicia ja que no tenia dibuixos.

L’Alicia va decidir anar a fer un ram de flors quan va veure un conill blanc que, mirant constantment el rellotge, repetia que arribava tard. La nena el va seguir i va entrar en un cau que es va convertir en un pou sense fi en el qual Alicia descendia. Ella mentre baixava anava pensant, demostrant la seva innocència. Es preguntava si arribaria a l’altra punta del món; on caminaven al revés, pensava en el seu gat…

Al final va caure en uns passadissos on va veure el conill que encara seguia amb la pressa. Va arribar a una habitació amb moltes portes i una clau en una taula de vidre. Va provar la clau a totes les portes però va resultar que: o la clau era molt petita o els panys molt grans. Al final va trobar una porta de menys de dos pams que es podia obrir amb la clau. Va treure el cap per la porta i va veure uns magnífics jardins. Va desitjar que es podés fer més petita per anar-hi.

Quan va tornar a l’habitació va veure un pot que posava “Beu-me”. Alicia va pensar en tots els nens que apareixien en els contes que havien begut d’un pot i havien acabat morts. Però com que en el pot no posava “verí” va decidir veure-se’l. En un tres i no res ja no mesurava més de 20 cm. Es va alegrar molt però la seva felicitat va durar poc ja que va descobrir que s’havia deixat la clau a la taula. Es va posar a plorar però ella mateixa es va dir que parés de plorar; l’Alicia feia com si fos dues persones i ella es donava ordres. Va trobar una capseta amb un dolç que posava “MENJA’M”. Alicia va començar a menjar fins que va créixer i ja no es veia ni els seus peus. Seguda a terra, es va posar a plorar fins que va veure que estava fent un gran bassal de llàgrimes que ennuegava tot el terra de l’habitació. Llavors es va començar a qüestionar perquè li havia passat això a ella. Va pensar que al matí s’havia sentit una mica estranya i es va començar a comparar amb les nenes de la seva edat per veure si s’havia convertit en alguna d’elles.

De cop va entrar el conill dient “A la Duquessa no li agrada que la facin esperar” i quan va veure l’Alicia va cridar i va marxar deixant enrere el ventall i els guants que portava. L’Alicia es va ventallar amb el ventall, pensant en la situació. De cop va veure que s’havia posat els guants del conill i va arribar a la conclusió que, si es podia posar els guants era perquè estava encongint. Va deixar de ventallar-se ja que va descobrir que allò era el que l’estava fent encongir. Quan va deixar d’encongir era molt petita. Va anar cap a la porta i va tornar a descobrir que la clau estava sobre de la taula i es va posar a plorar. De cop es va veure nedant en un mar d’aigua salada que de seguida el va relacionar amb la plorera que havia tingut quan mesurava tant com el sostre de l’habitació. Quan estava ja molt cansada de nadar, va aparèixer un animal que li va semblar un hipopòtam, però que va descobrir que era una rata, molt gran comparada amb ella. Va intentar parlar amb ella però tot el que deia la innocent nena ofenia a la sensible rata. L’innocent Alicia no parava de parlar-li sobre el seu gat o gos, dos rivals directes de la rata. El bassal cada cop s’omplia de més i més animals, gairebé tots ocells. Tots els animals i ella van anar a una zona plana on refugiar-se de l’aigua. Allí la rata va proposar fer una carrera boja per sacar-se. Quan es van sacar bé, es van reunir tots i l’Alicia va demanar a la rata que expliqués la història de la seva vida. Però de seguida la rata es va enfadar i va marxar. L’Alicia va intentar refer la conversa amb els animals restants, però de seguida els va ofendre amb el tema del seu gat.

Ben aviat es va quedar sola, maleint-se per haver nombrat el seu estimat gat. Però de seguida va escoltar unes passes i e va girar desitjant que fos la rata però, sorprenentment, va descobrir que era el conill blanc. Aquest no es va fixar detingudament en ella i la va confondre per una servent seva ja que tenia l’alçada d’un petit animalet. L’Alicia, estranyada, va seguir les seves ordres, que eren anar a buscar uns altres guants i un ventall. La nena va seguir la direcció que li manava el conill i va arribar a una caseta blanca. Allà va seguir un passadís fins arribar a una habitació on va trobar el que estava buscant. Però també va trobar un potet que ràpidament es va beure per tornar a la seva alçada original. El que no s’esperava l’Alicia era que no pararia de créixer fins que no ocupés tota l’habitació. I així va ser, va anar creixent fins que va haver de treure un braç per la finestra i un peu per la xemeneia. El conill va arribar cridant a la seva suposada servent però es va adonar que alguna cosa estranya passava a la seva habitació ja que d’ella en sortia una mà. Va cridar més servents seus que van decidir llençar a l’habitació uns pastissets per fer-la empetitir. L’Alicia se’n va menjar un i va tornar a convertir-se en una petita, petita nena.

Quan va sortir, tots els animalets que l’esperaven a fora es van llençar sobre seu però ella va poder escapar.

Mentre buscava la solució per tornar a la seva alçada, es va trobar un cadell de gos que el va entretenir fins poder fugir d’ell.

Va ser buscant l’entrada al bosc que l’havia captivat quan es va trobar, a dalt d’un bolet, una eruga blava fumant una llarga pipa. L’Alicia va explicar els seus problemes a l’eruga, a aquesta última no li interessaven gaire els problemes aliens i per aquesta raó no feia gaire cas a la pobra nena. La nena es va mostrar una mica enfadada i l’eruga, que no estava acostumada que li portessin la contrària, li va dir que a un costat del bolet es tornaria petita i a l’altre gran.

L’Alicia va agafar dos bocins. Primer en va tastar un que li va fer que el cap li arribés als peus i l’altre va fer que el coll se li allargués tant fins passar totes les copes dels arbres. Aviat va descobrir que la combinació dels dos bocins feia que, per fi, tornés a la seva desitjada alçada.

Com ja havia aconseguit un dels seus objectius, tornar a la seva alçada, havia de seguir l’altre; anar al bosc que tant l’havia impressionat.

Caminant, va arribar a una caseta de menys de mig metre. Va haver d’utilitzar el bolet. Abans d’entrar va veure com un estrany lacai de lliurea li entregava a un altre una carta de la reina per la Duquessa en la qualmolta  la convidava a jugar a croquet. Després d’aquesta estranya situació, l’Alicia va entrar a la casa on va veure a la Duquessa amb un nadó als braços, una cuinera boja i un gat que no parava de somriure. L’aire contenia molt pebre que feia esternudar al nadó i a l’Alicia. La nena va preguntar a la cuinera perquè el gat somreia i aquesta li va explicar que era un gat que sempre ho feia; un gat de Cheshire. De cop la cuinera va començar a tirar estris a la Duquessa i al nadó i aquesta última va començar a cantar una cançó de bressol i a llençar i cridar al nadó. L’estranya mare va deixar al nadó als braços de l’Alicia i va marxar. L’Alicia va decidir marxar amb el nadó ja que patia pel seu futur.

Un cop fora va veure que el petit s’anava transformant fins que va arribar al punt de convertir-se en un porquet. De cop, va aparèixer l’estrany gat amb qui va discutir sobre la bogeria d’aquell lloc i de les persones que l’habitaven. Van arribar a la conclusió que tots estaven bojos. L’Alicia va preguntar com se sortia d’aquell lloc i el gat li va dir que per sortir havia de saber on volia anar. Com ella no sabia on volia anar, el gat li va indicar dos camins: un anava a parar a la casa del Barretaire i l’altre a la de la Llebre de Març.

L’Alicia va seguir el camí per anar a veure a la Llebre. Allí va veure una llarga taula, tota plena de tasses i teteres de te, en la qual conversaven la Llebre i el Barretaire. Van estar parlant una estona, tot i que la conversa era una mica estranya ja que parlaven del temps com si fos una persona, li feien endevinalles sense resposta, li preguntaven pel dia, giraven a la taula… Un liró va començar a explicar un conte, però l’Alicia sempre interrompia i al final el Barretaire va deixar anar unes paraules que la van ofendre i va marxar. Al final l’Alicia va marxar amb la sensació que havia passat una hora del te molt diferent i estranya.

Passejant va trobar una porta en un arbre, va entrar i va torbar una clau que obria una porta que portava a uns passadissos molt petits. Va prendre un tros de bolet i va passar per aquells passadissos fins arribar al seu desitjat destí; els jardins que anteriorment havia vist.

Allà, de cop, va entrar un exèrcit de cartes que formaven una desfilada que acabava amb el rei i la reia. La reina anava manant que li tallessin el cap a tot el que se li creuava, però a l’Alicia la va convidar a jugar al croquet.

Pel camí al camp, l’Alicia va parlar amb el conill blanc que li va explicar que havien condemnat a la Duquessa a tallar-li el cap.

La partida de croquet va ser molt estranya: els pals eren flamencs, les boles eren eriçons i els cèrcols eren les cartes doblegades. Com no paraven de moure’s tots els instruments l’Alicia s’avorria. De cop va aparèixer el cap del gat. El rei el va veure i va demanar a la reina que el condemnés a mort. El botxí deia que no el podia matar, el rei deia que una cosa que tenia cap es podia decapitar sí o sí i la reina deia que, si no se solucionava el conflicte manaria que decapitessin tothom qui l’envoltava.

L’Alicia va dir que el gat era de la Duquessa i com que la Duquessa estava a la presó, el rei va anar-la a buscar. Quan va tornar amb la mestressa del gat, aquest últim ja havia desaparegut.

La Duquessa es va emportar l’Alicia a passejar mentre el partit seguia. La reia les va veure juntes i va decidir separar-les perquè l’Alicia seguís el partit. Durant tot el partit, la reina va anar ordenant que li tallessin el cap a gairebé tots els participants del joc. Al final només quedaren el rei, la reina i l’Alicia i com que les cartes havien de retenir a tots els condemnats, el joc es va acabar.

La reina va preguntar a la Alicia si coneix la sopa de la falsa tortuga i com que no la coneixia la va portar amb en Grifó perquè la portés amb la tortuga que preparava la, ja anomenada, sopa.

El Grifó la va portar amb la tortuga, que semblava trista i que plorava, i aquesta li va explicar la seva vida de jove.

La tortuga li va explicar què es feia en el ball de la Llagosta i l’Alicia li va demanar que li fes una demostració. La tortuga i el Grifó van ballar mentre l’Alicia recitava una cançó. De cop es va escoltar una veu que deia “S’obre el judici” i el Grifó va arrencar a córrer agafant a l’Alicia del braç.

En el judici, l’acusada era la Sota de Cors. El jurat estava format per diversos animalons que escrivien tot el que escoltaven en pissarres, el jutge era el rei i els testimonis eren el Barretaire i la cuinera de la Duquessa. L’Alicia va notar que cada cop anava creixent més i va tenir una disputa amb el Liró ja que aquest últim es queixava que no tenia espai. Les aportacions dels acusats no van agradar gaire al Rei i va cridar al següent testimoni, que va resultar que era l’Alicia.

L’Alicia va sortir a declarar i, com que era tan gran, ja que estava tornant a la seva mida original, va fer caure a tots els membres del jurat. Ella no sabia res sobre el cas així que no va poder declarar. El conill va treure una carta que s’havia trobat i la va donar al rei. Aquest, sense ni llegir-la, va dir que era de l’acusat. L’Alicia, ara que era molt més gran que tothom i que es veia amb cor d’enfrontar-se al rei, va dir que si no la llegia no el podia acusar. El rei la va llegir. Va resultar que eren uns versos que el rei els va interpretar com si fossin el relat del qual havia fet l’acusat quan va robar els pastissos. L’Alicia cada cop s’enfrontava més al rei ja que no estava d’acord. Al final, quan ja havia recuperat la seva alçada normal i ja ocupava gairebé tota la sala, va dir que ells no tenien raó ja que només eren cartes. Aquí va ser quan tot l’exèrcit de cartes se li va llençar al damunt però de cop es va despertar a la ribera descansant sobre la seva germana. La seva germana li estava treien unes fulles seques de la cara. L’Alicia li va explicar totes les aventures que havia viscut i la seva germana la va escoltar atentament. Quan l’Alicia va acabar de narrar tots els fets, la germana la va enviar a berenar i es va quedar pensant en la innocent Alicia i en la imaginació que cultivava.Imatge