Resum:
Aquest llibre explica la història d’un home que la seva mare està morta, i el seu pare mai l’ha estimat. Té unes bessones amb la seva dona la qual mort en un accident de trànsit.
Els seus germans i ell, s’estimaven molt a la seva mare, estava malalta, tenia una malaltia a la sang. Quan eren joves sempre veien a la seva mare estirada en aquell llit de fusta. Quan la veien allà estirada, sempre estaven tristos i no deien res, però la mare sempre els hi ensenyava el seu puny tancat i desprès l’obria i ells reien d’orella a orella, la mare sempre deia “punys tancats plens de somriures oberts”. Un dia d’estiu, dels més calorosos, els germans i ell van decidir anar a jugar a futbol, en un camp que donava a darrera la casa. Al cap d’una estona va arribar el seu pare amb el seu tractor… Hi amb una veu molt potent els hi va dir que deixessin de cridar i fer sorolls que la mare necessitava reposar. Un dels germans va dir que no ho creia, que la mare reposava a l’altra banda del camp de futbol. Més tard va tornar amb el seu tractor, va baixar i amb una veu potent i una mirada que feia por els hi va dir: Qui els té? el germà gran va preguntar: Qui té el què? El pare li va bufetejar, cosa que mai havia fet. El pare els hi va dir no vull ximpleries. Qui els té? En aquell moment encara va alçar més la veu i la seva mirada es va omplir de pur odi. Al final els hi va dir “Algú ha robat els dos anells de la vostre mare, els que sempre porta posats…” Finalment el pare els hi va dir No us moureu d’aquí, ni menjareu, no tornareu a casa… No veureu la vostre mare fins que apareguin aquests anells… I se’n va anar. Tots els germans estaven allà al camp discutint qui havia robat els anells… Va ser un moment al·lucinant! Allà darrera hi havia la mare! La van anar abraçar, menys el germà gran i jo. Ella se’ls hi va acostar i els hi va dir “Tinc dos somriures amagats a les mans”. Van somriure. Es van assentar tots junts, formant un cercle. La mare respirava malament, i com va poder els hi va dir que els hi havien de prometre que mai tindrien tanta por que els impediria actuar amb normalitat. Tots veiem que la mare s’estava morint i ella anava dient coses i cadascú deia el que pensava. En un instant li va arribar la mort… Quan els seus consells començaven… Es va desmaiar… No podien deixar de cridar, volien que continués, necessitaven aquelles frases, aquells consells per continuar vivint en aquell món…
La seva dona va morir en un accident de trànsit. Jo sortia del cinema, quan vaig agafar el mòbil, i vaig veure que tenia vint-i-tres trucades i va témer el pitjor. La seva dona havia tingut l’accident de trànsit, hi havia mort. El seu cotxe havia topat contra un voral, havia creuat tres carrils, havia xocat contra el voral contrari i havia tornat a creuar els tres carrils… No va poder tornar a passar per aquella carretera mai més. El van trucar i li van dir que es dirigeixi a l’Hospital Miramar. La seva dona està greu. Ha tingut…. i es va tallar el missatge… Va decidir trucar-la però no el va agafar, de sobte, va aparèixer el número que havia trucat abans, el va agafar i tan sols sentia una respiració complicada, difícil.. Li va preguntar on era i li va dir “No hi seràs a temps…Ho sento…Ho sento… Va morir. Va anar a tota velocitat, fins a l’hospital, no s’havia res, en aquell moment va decidir sortir del món, un cop a l’hospital va anar a la llar d’infants que hi havia, només hi havia un bessona… i l’altre? La va agafar, i se’n va anar, estava allà al carrer i tenia una bessona en braços i va veure que tenia un missatge de la seva dona, ell el va contestar, encara que s’havia que no la contestaria. El missatge deia: “Arribaré un quart d’hora tard, t’estimo…” ell li va contestar: “-No importa, jo també t’estimo” i un cop enviat va sentir el so de quan reps un missatge, va començar enviar el mateix missatge un darrera l’altra, la bessona anava dient <<tun>> era la primera paraula que havien après les bessones. Al final van trobar l’altra bessona i el mòbil allà entre branques.
Va agafar el cotxe, i va anar a destinació a casa del seu oncle. El seu oncle treballava el metall. Mentre anava cap a casa seu, per el camí pensava coses que li havia dit la seva dona; com per exemple: “Cadascú ha de perdonar però no oblidar…” “Tot allò dolent que t’ha passat també forma part de la teva vida” “ No has de començar una nova vida sinó entendre que la que vindrà serà una continuació fruit del desenvolupament i l’evolució de la vida anterior…” “ Que el dolor és una emoció suprema… Que amb el dolor es construeixen mons…” “Que negar experiències és posar una mentida als llavis de la pròpia vida…” La seva dona, sempre portava un llibre a sobre (de profundis). El van trobar mig cremat a dins el cotxe, i des de desprès ell també l’ha portat sempre a sobre, però mai el va llegir, el feia sentir fort. El primer dia que va conèixer a la seva dona, li va dir:
“Mai no ens mentirem… Escolta’m bé, això implica alguna cosa més que ser sincer… En aquest món hi ha molta gent falsa… Les mentides t’envolten, i saber que hi ha un arxipèlag de persones que sempre et diran la veritat és molt valuós… Vull que formis part del meu arxipèlag…”
Ella tenia el seu arxipèlag de sinceritat, ell no va tenir el seu arxipèlag de sinceritat, però va dir que el fet de saber que pots confiar en l’altra persona, que mai no et mentirà, que sempre et dirà la veritat quan l’hi demanis, no té preu…Et fa sentir fort, molt poderós… I és que la veritat mou mons… La veritat et fa feliç… Crec que la veritat és l’única cosa que importa…
Quan va arribar a casa del seu oncle, li va donar la benvinguda amb el seu nom “Ekaitz” ningú li deia per el seu nom. En arribar, li va demanar que li fes uns anells idèntics els que portava la seva germana, es a dir la mare d’en Ekaitz. Li va donar 4 caixes, un per cada germà, era un regal que els hi havia fet la seva mare.
El pare de l’Ekaitz tenia Alzhèimer i càncer, era director i amant del cinema, i ell tot i que el seu pare no l’hages estimat com hauria de haver-ho fet, va decidir ajudat el seu pare. Els seu pare volia fer una pel·lícula.
Ell va obrir una de les capses, cada regal que li feia la seva mare eren molt especials i estaven ben pensats, tots tenien una intenció…A l’interior de la capsa hi havia una cosa semblant a un rellotge, quan va prémer el botó que hi havia al mig, es va obrir i va veure que contenia un brúixola… Era una brúixola preciosa, i a la part davantera de la brúixola, amb lletres molt juntes i petites, era l’escriptura de la mare, ella deia que les lletres les feia tan petites i juntes, perquè no tinguessin por, així es podien agafar una lletra amb l’altre, deia que les paraules valentes necessitaven lletres sense por. Sempre ens deia que les coses grans estan fetes d’altres de petites… Si cuides les petites, les convertiràs en grans.. Si cuides només les grans, seràs sempre petit… En la brúixola deia… SOMRIURES PERDUTS… La brúixola l’assenyalava a ell. Va somriure, la brúixola que li havia regalat la seva mare, no era una brúixola normal, que t’indicava el nord, era una brúixola que buscava somriures perduts, l’agulla l’assenyalava. Un cop vaig arribar a casa el seu pare, estava molt malalt, hi va decidir explicar-li un conte que li havia explicat el seu pare. La història anava sobre un nen que no tenia amics, i un estiu va conèixer a un altre nen que se semblava molt a ell. Els dos tenien el mateix somni, que era tenir ales i poder volar, cada dia d’estiu s’aixecaven ben d’hora anaven a la vora de la piscina i amb l’aigua i el seu reflex miraven a veure si tenien ales, mai perdien la esperança. Un dia el nen va anar a casa de l’altra a buscar-lo i la seva mare li va dir que havia mort d’un atac de cor, el nen es va posar a plorar, i el seu avi quan al va veure li va dir perquè plores? Si el nen a aconseguit el seu somni, que era poder volar! I el nen va deixar de plorar i va somriure.
Feia crits de dolor, abans de dormir-se va dir una frase. “seràs tot allò que vulguis ser”. L’endemà al matí el pare li va dir el fill que havien d’anar a fer bogeries, perquè era al dia abans del rodatge, i que els esperava un gran treball. Van anar a banyar-se al llac. El fill li va dir que si volia anar a un hotel en que els diumenges et posen una nota a sobre el llit. El pare li va dir que si. Van anar a sopar, van menjar músclus, perquè era el plat preferit del pare. El pare li va preguntar en el seu fill si havia mirat les seves pel·lícules i el fill va dir que no, el pare es va quedar decebut. Li va preguntar el perquè i li va dir la veritat perquè l’odiava, odiava el seu cinema… Desprès el fill li va proposar de anar a mirar la seva primera pel·lícula, i així ho varen fer. En la pel·lícula sortia la mare els dos van plorar, suposo perquè la trobaven a faltar. Al final de la pel·lícula van sortir els crèdits i sortia dedicada als meus fills, perquè no oblidin que seran sempre tot allò que vulguin ser… Van anar a l’hotel i el fill va trucar a casa del seu germà que hi havien les bessones, es varen posar en el telèfon, i els hi va xiuxiuejar “sereu tot allò que vulgueu ser…Ho sereu, i jo hi seré amb vosaltres…” Em vaig marejar i vaig tenir un desmai. Quan va tornar va mirar el seu pare, es va mirar a si mateix… i va dir: Al capdavall, no canviem pas tant. Va decidir que ell també es permetia ser tot allò que volgués ser…
AUTOR:
Albert espinosa (Barcelona 1973). Actor, director, guionista de cinema, teatre i televisió i enginyer industrial superior químic, és col·laborador habitual de programes de ràdio i d’El Periódico de Catalunya, i ha superat el milió d’exemplars venuts a tota la seva obra literària.
Valoració personal:
Aquest llibre el recomanaria a tothom, es un llibre que m’ha transmes molta lliçó, és un llibre que me’l tornaria a llegir, et fa valorar les coses i adonar-te que de vegades penses que ets millor que algú i que es molt fàcil criticar a aquella persona, quan realment ets tu pitjor que ell. T’ensenya a reflexionar i a valorar el que realment es important a la vida.
Argument del llibre:
Club de lectura del Xifra 
Comentaris recents