ALICIA EN TERRA DE MERAVELLES

2 02 2014

L’Alicia era una simple nena amb la mentalitat corresponent a la seva edat. Un dia estava al riu amb la seva germana, la qual llegia un llibre molt avorrit per l’Alicia ja que no tenia dibuixos.

L’Alicia va decidir anar a fer un ram de flors quan va veure un conill blanc que, mirant constantment el rellotge, repetia que arribava tard. La nena el va seguir i va entrar en un cau que es va convertir en un pou sense fi en el qual Alicia descendia. Ella mentre baixava anava pensant, demostrant la seva innocència. Es preguntava si arribaria a l’altra punta del món; on caminaven al revés, pensava en el seu gat…

Al final va caure en uns passadissos on va veure el conill que encara seguia amb la pressa. Va arribar a una habitació amb moltes portes i una clau en una taula de vidre. Va provar la clau a totes les portes però va resultar que: o la clau era molt petita o els panys molt grans. Al final va trobar una porta de menys de dos pams que es podia obrir amb la clau. Va treure el cap per la porta i va veure uns magnífics jardins. Va desitjar que es podés fer més petita per anar-hi.

Quan va tornar a l’habitació va veure un pot que posava “Beu-me”. Alicia va pensar en tots els nens que apareixien en els contes que havien begut d’un pot i havien acabat morts. Però com que en el pot no posava “verí” va decidir veure-se’l. En un tres i no res ja no mesurava més de 20 cm. Es va alegrar molt però la seva felicitat va durar poc ja que va descobrir que s’havia deixat la clau a la taula. Es va posar a plorar però ella mateixa es va dir que parés de plorar; l’Alicia feia com si fos dues persones i ella es donava ordres. Va trobar una capseta amb un dolç que posava “MENJA’M”. Alicia va començar a menjar fins que va créixer i ja no es veia ni els seus peus. Seguda a terra, es va posar a plorar fins que va veure que estava fent un gran bassal de llàgrimes que ennuegava tot el terra de l’habitació. Llavors es va començar a qüestionar perquè li havia passat això a ella. Va pensar que al matí s’havia sentit una mica estranya i es va començar a comparar amb les nenes de la seva edat per veure si s’havia convertit en alguna d’elles.

De cop va entrar el conill dient “A la Duquessa no li agrada que la facin esperar” i quan va veure l’Alicia va cridar i va marxar deixant enrere el ventall i els guants que portava. L’Alicia es va ventallar amb el ventall, pensant en la situació. De cop va veure que s’havia posat els guants del conill i va arribar a la conclusió que, si es podia posar els guants era perquè estava encongint. Va deixar de ventallar-se ja que va descobrir que allò era el que l’estava fent encongir. Quan va deixar d’encongir era molt petita. Va anar cap a la porta i va tornar a descobrir que la clau estava sobre de la taula i es va posar a plorar. De cop es va veure nedant en un mar d’aigua salada que de seguida el va relacionar amb la plorera que havia tingut quan mesurava tant com el sostre de l’habitació. Quan estava ja molt cansada de nadar, va aparèixer un animal que li va semblar un hipopòtam, però que va descobrir que era una rata, molt gran comparada amb ella. Va intentar parlar amb ella però tot el que deia la innocent nena ofenia a la sensible rata. L’innocent Alicia no parava de parlar-li sobre el seu gat o gos, dos rivals directes de la rata. El bassal cada cop s’omplia de més i més animals, gairebé tots ocells. Tots els animals i ella van anar a una zona plana on refugiar-se de l’aigua. Allí la rata va proposar fer una carrera boja per sacar-se. Quan es van sacar bé, es van reunir tots i l’Alicia va demanar a la rata que expliqués la història de la seva vida. Però de seguida la rata es va enfadar i va marxar. L’Alicia va intentar refer la conversa amb els animals restants, però de seguida els va ofendre amb el tema del seu gat.

Ben aviat es va quedar sola, maleint-se per haver nombrat el seu estimat gat. Però de seguida va escoltar unes passes i e va girar desitjant que fos la rata però, sorprenentment, va descobrir que era el conill blanc. Aquest no es va fixar detingudament en ella i la va confondre per una servent seva ja que tenia l’alçada d’un petit animalet. L’Alicia, estranyada, va seguir les seves ordres, que eren anar a buscar uns altres guants i un ventall. La nena va seguir la direcció que li manava el conill i va arribar a una caseta blanca. Allà va seguir un passadís fins arribar a una habitació on va trobar el que estava buscant. Però també va trobar un potet que ràpidament es va beure per tornar a la seva alçada original. El que no s’esperava l’Alicia era que no pararia de créixer fins que no ocupés tota l’habitació. I així va ser, va anar creixent fins que va haver de treure un braç per la finestra i un peu per la xemeneia. El conill va arribar cridant a la seva suposada servent però es va adonar que alguna cosa estranya passava a la seva habitació ja que d’ella en sortia una mà. Va cridar més servents seus que van decidir llençar a l’habitació uns pastissets per fer-la empetitir. L’Alicia se’n va menjar un i va tornar a convertir-se en una petita, petita nena.

Quan va sortir, tots els animalets que l’esperaven a fora es van llençar sobre seu però ella va poder escapar.

Mentre buscava la solució per tornar a la seva alçada, es va trobar un cadell de gos que el va entretenir fins poder fugir d’ell.

Va ser buscant l’entrada al bosc que l’havia captivat quan es va trobar, a dalt d’un bolet, una eruga blava fumant una llarga pipa. L’Alicia va explicar els seus problemes a l’eruga, a aquesta última no li interessaven gaire els problemes aliens i per aquesta raó no feia gaire cas a la pobra nena. La nena es va mostrar una mica enfadada i l’eruga, que no estava acostumada que li portessin la contrària, li va dir que a un costat del bolet es tornaria petita i a l’altre gran.

L’Alicia va agafar dos bocins. Primer en va tastar un que li va fer que el cap li arribés als peus i l’altre va fer que el coll se li allargués tant fins passar totes les copes dels arbres. Aviat va descobrir que la combinació dels dos bocins feia que, per fi, tornés a la seva desitjada alçada.

Com ja havia aconseguit un dels seus objectius, tornar a la seva alçada, havia de seguir l’altre; anar al bosc que tant l’havia impressionat.

Caminant, va arribar a una caseta de menys de mig metre. Va haver d’utilitzar el bolet. Abans d’entrar va veure com un estrany lacai de lliurea li entregava a un altre una carta de la reina per la Duquessa en la qualmolta  la convidava a jugar a croquet. Després d’aquesta estranya situació, l’Alicia va entrar a la casa on va veure a la Duquessa amb un nadó als braços, una cuinera boja i un gat que no parava de somriure. L’aire contenia molt pebre que feia esternudar al nadó i a l’Alicia. La nena va preguntar a la cuinera perquè el gat somreia i aquesta li va explicar que era un gat que sempre ho feia; un gat de Cheshire. De cop la cuinera va començar a tirar estris a la Duquessa i al nadó i aquesta última va començar a cantar una cançó de bressol i a llençar i cridar al nadó. L’estranya mare va deixar al nadó als braços de l’Alicia i va marxar. L’Alicia va decidir marxar amb el nadó ja que patia pel seu futur.

Un cop fora va veure que el petit s’anava transformant fins que va arribar al punt de convertir-se en un porquet. De cop, va aparèixer l’estrany gat amb qui va discutir sobre la bogeria d’aquell lloc i de les persones que l’habitaven. Van arribar a la conclusió que tots estaven bojos. L’Alicia va preguntar com se sortia d’aquell lloc i el gat li va dir que per sortir havia de saber on volia anar. Com ella no sabia on volia anar, el gat li va indicar dos camins: un anava a parar a la casa del Barretaire i l’altre a la de la Llebre de Març.

L’Alicia va seguir el camí per anar a veure a la Llebre. Allí va veure una llarga taula, tota plena de tasses i teteres de te, en la qual conversaven la Llebre i el Barretaire. Van estar parlant una estona, tot i que la conversa era una mica estranya ja que parlaven del temps com si fos una persona, li feien endevinalles sense resposta, li preguntaven pel dia, giraven a la taula… Un liró va començar a explicar un conte, però l’Alicia sempre interrompia i al final el Barretaire va deixar anar unes paraules que la van ofendre i va marxar. Al final l’Alicia va marxar amb la sensació que havia passat una hora del te molt diferent i estranya.

Passejant va trobar una porta en un arbre, va entrar i va torbar una clau que obria una porta que portava a uns passadissos molt petits. Va prendre un tros de bolet i va passar per aquells passadissos fins arribar al seu desitjat destí; els jardins que anteriorment havia vist.

Allà, de cop, va entrar un exèrcit de cartes que formaven una desfilada que acabava amb el rei i la reia. La reina anava manant que li tallessin el cap a tot el que se li creuava, però a l’Alicia la va convidar a jugar al croquet.

Pel camí al camp, l’Alicia va parlar amb el conill blanc que li va explicar que havien condemnat a la Duquessa a tallar-li el cap.

La partida de croquet va ser molt estranya: els pals eren flamencs, les boles eren eriçons i els cèrcols eren les cartes doblegades. Com no paraven de moure’s tots els instruments l’Alicia s’avorria. De cop va aparèixer el cap del gat. El rei el va veure i va demanar a la reina que el condemnés a mort. El botxí deia que no el podia matar, el rei deia que una cosa que tenia cap es podia decapitar sí o sí i la reina deia que, si no se solucionava el conflicte manaria que decapitessin tothom qui l’envoltava.

L’Alicia va dir que el gat era de la Duquessa i com que la Duquessa estava a la presó, el rei va anar-la a buscar. Quan va tornar amb la mestressa del gat, aquest últim ja havia desaparegut.

La Duquessa es va emportar l’Alicia a passejar mentre el partit seguia. La reia les va veure juntes i va decidir separar-les perquè l’Alicia seguís el partit. Durant tot el partit, la reina va anar ordenant que li tallessin el cap a gairebé tots els participants del joc. Al final només quedaren el rei, la reina i l’Alicia i com que les cartes havien de retenir a tots els condemnats, el joc es va acabar.

La reina va preguntar a la Alicia si coneix la sopa de la falsa tortuga i com que no la coneixia la va portar amb en Grifó perquè la portés amb la tortuga que preparava la, ja anomenada, sopa.

El Grifó la va portar amb la tortuga, que semblava trista i que plorava, i aquesta li va explicar la seva vida de jove.

La tortuga li va explicar què es feia en el ball de la Llagosta i l’Alicia li va demanar que li fes una demostració. La tortuga i el Grifó van ballar mentre l’Alicia recitava una cançó. De cop es va escoltar una veu que deia “S’obre el judici” i el Grifó va arrencar a córrer agafant a l’Alicia del braç.

En el judici, l’acusada era la Sota de Cors. El jurat estava format per diversos animalons que escrivien tot el que escoltaven en pissarres, el jutge era el rei i els testimonis eren el Barretaire i la cuinera de la Duquessa. L’Alicia va notar que cada cop anava creixent més i va tenir una disputa amb el Liró ja que aquest últim es queixava que no tenia espai. Les aportacions dels acusats no van agradar gaire al Rei i va cridar al següent testimoni, que va resultar que era l’Alicia.

L’Alicia va sortir a declarar i, com que era tan gran, ja que estava tornant a la seva mida original, va fer caure a tots els membres del jurat. Ella no sabia res sobre el cas així que no va poder declarar. El conill va treure una carta que s’havia trobat i la va donar al rei. Aquest, sense ni llegir-la, va dir que era de l’acusat. L’Alicia, ara que era molt més gran que tothom i que es veia amb cor d’enfrontar-se al rei, va dir que si no la llegia no el podia acusar. El rei la va llegir. Va resultar que eren uns versos que el rei els va interpretar com si fossin el relat del qual havia fet l’acusat quan va robar els pastissos. L’Alicia cada cop s’enfrontava més al rei ja que no estava d’acord. Al final, quan ja havia recuperat la seva alçada normal i ja ocupava gairebé tota la sala, va dir que ells no tenien raó ja que només eren cartes. Aquí va ser quan tot l’exèrcit de cartes se li va llençar al damunt però de cop es va despertar a la ribera descansant sobre la seva germana. La seva germana li estava treien unes fulles seques de la cara. L’Alicia li va explicar totes les aventures que havia viscut i la seva germana la va escoltar atentament. Quan l’Alicia va acabar de narrar tots els fets, la germana la va enviar a berenar i es va quedar pensant en la innocent Alicia i en la imaginació que cultivava.Imatge

 

 


Accions

Information

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: