A l’altra banda del mirall

3 05 2010

Autor: Jordi Sierra i Fabra

Editorial i any d’edició: Editorial Empúries, 2004

Resum:

La Maria és una noia de setze anys que està molt unida a l’Amàlia, la seva millor amiga. Un dia, en Lluís li proposa a la primera de fer una obra de teatre. Ella, al principi no ho té gens clar, però el noi l’acaba convencent. Durant els assajos ella es fixa en una noia, la Fontsanta, de mirada penetrant i molt enigmàtica. En Lluís i la Maria comencen a sortir junts. Els assajos van molt bé, però la noia comença a fer-se preguntes sobre si s’agrada a ella mateixa. Finalment arriba l’estrena de l’obra de teatre, que és un gran èxit. Arriba la revetlla de sant Joan, la Maria i en Lluís passen la nit junts i fan l’amor. Al matí, la Maria plora desconsoladament, ja que creu que en Lluís no era la persona adequada. Llavors, la Fontsanta li fa obrir els ulls: en realitat la Maria és lesbiana, i la seva companya ho sabia des del començament.

Opinió personal:

Aquest llibre és molt fàcil de llegir i avança molt de pressa, l’acció és contínua. La protagonista, la Maria, es planteja qüestions realment interessants que la majoria dels adolescents es fan.

M’ha agradat molt, perquè m’he pogut identificar de seguida amb la protagonista, és molt fàcil posar-se en la seva pell i entendre els seus sentiments. El recomanaria tan a nois com a noies més o menys de la meva edat, però també una mica més petits i una mica més grans, perquè és molt enriquidor, és com una experiència pròpia. M’ha agradat també la forma com es tracta el tema de l’adolescència, però sobretot el descobriment d’un mateix.

De nota, li poso un 9’5, ja que espero trobar algun altre llibre que m’agradi més que aquest, però és el millor que he llegit fins ara, fins i tot per sobre dels llibres de fantasia que anteriorment havia llegit i que fins ara els considerava els millors.

Recomanació

Recomano el llibre tan a nois com a noies, ja que encara que sembla que només els ha d’agradar a les segones, crec que a ells també els pot agradar, perquè la mateixa història també es podria invertir i fer el mateix cas amb un noi adolescent que encara no té res clar, que tot just s’obre al món adult i que s’està descobrint a ell mateix.

Anuncis




El gos dels Baskerville

3 05 2010

Autor: Sir Arthur Conan Doyle

Editorial i any d’edició: Barcanova, 2003

 ARGUMENT

En Sherlok Holmes i el doctor Watson es desplacen a Devonshire per investigar un cas. Aquesta mansió està perseguida per una terrible llegenda, per la qual un gos infernal persegueix els membres de la família a la qual pertany la mansió fins que l’abandonen o bé moren. Sir Henry, el propietari actual de la mansió, ha obtingut l’herència del seu oncle, sir Charles, que va morir d’un atac de cor suposadament per culpa del gos. Al cap d’un temps, en Holmes aconsegueix resoldre el cas. Un veí de sir Henry, l’Stapleton, que en realitat era un Baskerville que havia fingit la seva mort, va maquinar la de sir Charles i planejar la de sir Henry. Com que s’havia assabentat de la llegenda que terroritzava la família des de feia generacions, la va aprofitar. Va fer-se amb un gos, va tintar-li les dents amb fòsfor per fer-lo més temible i va fer que perseguís sir Charles, que va patir un atac de cor i va morir a l’instant. Llavors, va intentar fer el mateix amb sir Henry, però en Holmes i en Watson eren allà per impedir-ho, van disparar al gos, i l’animal va morir. Uns dies després van trobar el cadàver de l’Stapleton, que havia anat a refugiar-se a un lloc pantanós del qual no havia pogut sortir a causa de la boira.

 

OPINIÓ PERSONAL

M’ha agradat molt el ritme amb què avançava la història, ja que no era massa lent, per la qual cosa no es feia avorrit; ni massa ràpid, ja que sinó potser hagués estat més difícil de seguir. Com que el llibre El món perdut, tot i ser d’aventures (que no són precisament els meus preferits) em va agradar força; vaig pensar que aquest, que és de detectius, m’agradaria molt, ja que aquestes històries són de les que més em fan enganxar.

Mantén molt bé la intriga fins al final, no se sap fins a l’últim moment qui és el personatge que ha tramat els assassinats, i hi ha moments en els quals sembla que veritablement la llegenda sigui real, és a dir, que el gos sigui un monstre infernal que terroritza els habitants de la mansió.

Com a nota numèrica li poso un 9’5, m’ha agradat molt i m’agradaria trobar algun altre llibre detectivesc del mateix autor, ja que crec que també m’agradaria.

 

RECOMANACIÓ

Recomano aquest llibre a tots aquells als qui els agradin els llibres de detectius i d’aventures. Per qui realment s’entretingui i passi bé l’estona amb llibres ambientats en la societat del segle XIX, aprofitarà molt aquest llibre, ja que crec que la millor manera de llegir i passar-s’ho bé llegint és amb llibres que t’agradin.

Això sí, crec que si a algú no li agrada massa aquest gènere se li pot fer una mica pesat, ja que el llibre és una mica gruixut i a vegades el vocabulari pot ser una mica complicat.