Ulls verds

2 01 2010

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Autora: Joyce Carol Oates

Editorial i any de l’edició: Editorial Cruïlla 2005

Resum: 

La Franky, una noia de quinze anys, ha estat a punt de ser violada i això desperta Ulls verds, la seva consciència adulta que comença a créixer dins seu. Les coses a casa empitjoren per moments: la mare amaga sota les mànigues llargues i els mocadors les marques que el seu marit, Ried Pierson, un home de fama televisiva,  suposadament li ha fet. La mare, Krista Connor, es trasllada a una cabana d’un poble de més enllà de Seattle i s’endinsa en el món de l’art i el pare fa creure a la Franky i a la Samantha que la seva mare és una “enemiga” que vol enfonsar la seva família i no les deixa anar a visitar-la. Dies després, la Krista desapareix juntament amb el seu gos i un amic que tenia al poble. Primer pensaven que la mare havia fugit amb aquell amic seu, però més tard, després de molts mals tràngols i disputes, la Franky descobreix un diari on la seva mare explica que el seu marit la maltractava i l’amenaçava de mort. El porta a la policia i després de vàries investigacions, troben els cadàvers de la Krista i del seu amic al riu, assessinats per en Ried Pierson, que li cau cadena perpètua. Finalment, la Franky i la Samantha se’n van a viure lluny de Seattle, a Nou Mèxic, amb la seva tia Vicky i emprenen una nova i millor vida. 

Valoració personal:

Aquesta novel·la m’ha emocionat. Les primeres pàgines em costaven, però a partir de la desaparició de la mare no podia deixar de llegir la història. Per exemple, a mi em passava que veia el que estava succeint en realitat entre els pares però com que la narradora és la Franky i ella no ho volia acceptar, em feia sentir impotent, ja que no podia fer-hi res. D’aquesta manera, em venien moltes ganes de saber quan es destaparia tot i no podia parar de llegir. Tot i així, el llibre m’ha encantat. Si hagués de puntuar-lo numèricament, li posaria un 9’5 sobre 10.

Recomanació:

Aquest llibre el recomano a gent de la meva edat o una mica més gran a qui els hi agradin les històries  de suspens amb finals tràgics i també les històries basades en fets reals, en aquest cas, sobre la violència de gènere. L’actitud de la Franky al final de la història quan accepta la veritat dels fets i actua responsablement, és un bon model a seguir, ja que t’ensenya que per molt que costi, s’ha de continuar i lluitar per la veritat.

Anuncis




97 maneres de dir “t’estimo”

2 01 2010

Títol: 97 maneres de dir “t’estimo”

Autor: Jordi Sierra i Fabra

Editorial: Editorial Columna Jove (última edició l’any 2007)

Resum:

En Francesc, un adolescent normal i corrent es troba amb una peculiar noia mentre descansa en un parc. Aquesta, la Daniela, li explica la tràgica història de fa 20 anys de dos enamorats, l’Andreu i l’Àngela. Resulta que el noi es va morir d’una greu malaltia i com que l’Àngela se l’estimava tant, al cap d’un temps va morir ella també. La Daniela assegura que ella i en Francesc són la reencarnació d’aquesta parella, que havien quedat que es tornarien a trobar aquell 7 de maig en aquell banc i a aquella hora, però en Francesc la pren per boja i se’n va. Tot i així, ell no para de donar-hi voltes i es posa a investigar aquest cas i descobreix que s’assembla molt a l’Andreu en bastants aspectes i que moltes de les coses que deia la Daniela tenien sentit. Mica en mica, comença a sentir alguna cosa molt forta per aquella noia i no se la pot treure del cap. Però alguna cosa falla i descobreix que en realitat tot allò era una farsa i la Daniela era una noia poc coneguda del seu institut que estava bojament enamorada d’ell. Disgustat i enfadat, es tenca en el seu món, però no pot parar de pensar-hi.  Finalment, pren una decisió: deixa a la seva xicota actual, la Letícia, i se’n va amb la Daniela per intentar reviure la relació amorosa de l’Andreu i l’Àngela.

Valoració:

Mai havia llegit una història com aquesta, i la veritat és que m’ha encantat. Des del principi que m’hi he enganxat i no l’he pogut deixar fins que l’he acabat. El que més m’ha agradat ha sigut el final, la manera com ho explicava l’autor i com passaven les coses. Ha sigut ràpid però ha estat molt bé. Com que tot era com a contrarellotge, feia que tingués més ganes de saber el que passaria. Encara que al final tota la història era inventada, està molt ben aconseguida. Si hagués de posar-li una nota, seria un 9 sobre 10.

Recomanació:

Recomanaria aquest llibre a tota aquella gent somiadora a qui li agraden les històries d’amor originals. És fàcil de seguir i t’hi enganxes fàcilment.





Plantar cara

2 01 2010

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Autor: Lluís Busquets i Grabulosa

Editorial i any d’edició: Barcanova, 2007

 Resum:

La Gènia té un gran problema: està embarassada i té setze anys. Al setembre, durant les colònies, va visitar en Lluc durant la nit, ja que dormia sol en una habitació. Tot el que li va passar després ho redacta en un diari, des de la nit amb el noi i les primeres faltes de la regla fins al naixement del seu fill. Quan va saber que estava embarassada li ho va explicar al seu avi, que en tot moment li va fer costat amb la decisió de tenir el nen. L’avi va marxar de vacances i pocs dies més tard la Gènia es va desmaiar; la mare la va portar al metge, de tal manera que la noia va haver de dir-li-ho. Com a conseqüència la van expulsar de l’escola, tot i que alguns professors van oferir-se a fer-li classes particulars fora de l’horari escolar, com el senyor Climent. Cap al març, a la Gènia ja li quedava menys per tenir el nen, ja que en ser tan jove aquest seria probablement un setmesó. Per aquells volts la noia preparava un poema pel concurs literari de Sant Jordi. Aquest poema va guanyar el premi, tot i que la noia no va poder assistir a la cerimònia, ja que el seu fill acabava de néixer i era a l’hospital. Al nen, els padrins del qual eren el senyor Climent i la mare de la noia, li van posar Dirigwa, el nom abreviat del protagonista del poema.

 

Valoració personal:

El llibre m’ha agradat molt, trobo que l’argument és molt interessant, ja que no havia llegit mai un llibre que parlés sobre aquest tema. Tot el llibre és un diari que decideix escriure la Gènia per tal de deixar de plorar i penedir-se de si mateixa, però està escrit en tercera persona per, tal com explica la protagonista, poder reflexionar millor. La manera de narrar-lo, però, fa el llibre una mica pesat, ja que de vegades fa una i altra vegada les mateixes reflexions, es fa una mica repetitiu. Tot i això, a part del diari també hi inclou algunes cartes amb les quals es comunica amb la seva amiga Lara mitjançant el seu germà, ja que al començament de l’embaràs els seus pares no li deixen ni rebre visites. D’aquesta manera, la Gènia també sap el que passa a l’institut mentre ella és a casa i el llibre, per una altra banda, es fa més lleuger a l’hora de llegir-lo.

 

Recomanació:

Aquest llibre el recomanaria a tots els nois i noies de la meva edat, ja que és una història d’una noia que afronta un gran problema i segueix amb el cap ben alt, acceptant un gran error a la vegada que segueix tirant endavant, sense compadir-se de si mateixa. Per tant, si s’arriba a aquesta conclusió després d’haver llegit aquest llibre, crec que és una gran lliçó que s’ha de tenir en compte a la vida.